LES FIGURES

ELS GEGANTONS

Raquel

Vaig néixer el 1998 gràcies a membres de la colla, que em van construir per ser portada pels més petitons de la colla. Em van batejar els mateixos nenes i nenes de Pineda

Dauna

Vaig néixer el 2016 i soc obra de la pinedenca Glòria Burjons i Buch i va ser estrenada coincidint amb la Festa Major de Pineda i els nostres 30 anys.

ELS CAPGROSSOS

Soc  el ‘Bomber’ i formo part de la Colla des del 1986.

Soc el ‘Català’ i formo part de la Colla des del 1986.

Soc en ‘Thabo’, felicitat i alegria, i formo part de la Colla des del 1986.

 

LA NOSTRA HISTÒRIA

En Guerau neix a Santa Maria de Corcó i mor el 1050. Senyor de Cabrera, casat abans de 1035 a Arbúcies amb sosa Ermessenda de Montsoriu (1017-1057). Els pares de l’Ermessenda fóren Sicardis de Montsoriu i Umbert de Sesagudes (senyor de les baronies de Montseny, Montpalau i Palafolls). Va tenir un germà; Arbert de Montsoriu i una germana, Sicardis de Montsoriu.Els avis eren Sunifred de Girona (.-1008) i Aurúcia X, esposa de Girona-Cabrera.

El primer governant documentat fou Gausfred de Cabrera l’any 1002. El seu fill Guerau I de Cabrera es va casar amb Ermessenda de Montsoriu, (filla del vescomte de Girona) Amat de Montsoriu. D’aquesta manera, el llinatge dels Cabrera va unificar i governar el Vescomtat de Girona, abans conegut com el Vescomtat de Montsoriu.

 

El castell de Cabrera

El castell de Cabrera estava situat prop de l’actual nucli de Santa Maria de Corcó (oficialment l’Esquirol), l’escut de la qual encara conserva la cabra característica de l’escut de Cabrera. La comarca del Collsacabra o Cabrerès, subcomarca d’Osona, limita amb: la Plana de Vic, a ponent; la serra de Cabrera, al nord; Vall de Bas i Les Planes, a l’est; els aiguamolls de Sau i la serra de las Guilleries al sud. És un altiplà d’economia agrícola i ramadera travessat pels rius Ter i Fluvià, amb una superfície aproximada de 142 km2 i una alçada mitjana d’aproximadament 1100 metres.

El castell de Cabrera era un castell termenat que defensava el territori comprès per l’actual terme municipal de l’Esquirol. A més tenia a la seva demarcació el castell de Barrés situat prop de la població de l’Esquirol, mentre que el de Cabrera s’aixecava pròxim al santuari de la Mare de Déu de Cabrera, en un extrem del pla de Cabrera.

El castell de Cabrera apareix en la documentació l’any 940, quan Sendred permutà al bisbe Guilerà de Barcelona diversos béns situats al comtat de Barcelona, mentre que rebia la meitat de tot el que el seu oncle, el bisbe Teodoric, havia donat a l’església de Santa Creu i Santa Eulàlia de Barcelona, situat al comtat d’Osona, al terme de Cabrera. El domini eminent del castell corresponia als comtes de Barcelona que feren diversos actes de domini sobre aquest castell, ja sigui rebent actes de vassallatge de la família Cabrera, o bé com el 1107, que el comte de Barcelona Ramon Berenguer III donà a la seva filla Ximena que es casava amb el comte Bernat III de Besalú, com a dot, diversos castells, entre els quals es comptava el de Cabrera. El feudatari principal fou la família Cabrera, que s’entroncà primerament amb els vescomtes de Girona i després amb els d’Àger.

El primer senyor del castell de Cabrera no consta fins el 1002 i fineixen les notícies el 1017 amb un personatge anomenat Gausfred de Cabrera, un fill del qual, Guerau I es casà amb Ermessenda de Montsoriu, vescomtessa de Girona, amb la qual cosa s’aconseguí així la unió de totes dues famílies.

 

Els vescomtes de Cabrera mantingueren el domini del castell a través de tots els enllaços matrimonials, mentre que feren diversos actes de vasallatge als comtes de Barcelona sobre el castell de Cabrera. El 1050 la vescomtessa Ermessenda, vídua de Guerau I de Cabrera, reconegué la possessió del castell de Cabrera en feu comtal. El fill de la vescomtessa Ponç Guerau, entre el 1058 i el 1072 jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer I per diversos castells, entre els quals hi havia el de Cabrera i entre el 1096 i el 1105 hi tornà, ara al comte Ramon Berenguer III.

 

Ponç Guerau es casà amb Ledgarda, filla d’Arnau Mir de Tost, la qual aportà la vall d’Àger al patrimoni dels vescomtes de Cabrera que heretà llur fill Guerau Ponç II, el qual el 1105, quan feia poc que havia mort el seu pare, jurà fidelitat al comte Ramon Berenguer III pel castell de Cabrera i d’altres que tenia en feu comtal. El mateix feu Guerau IV de Cabrera el 1199 al rei Pere I. Però els vescomtes de Cabrera intervingueren més activament en el vescomtat d’Àger, on tenien possibilitats d’expansió, i després es traslladaren amb els comtes d’Urgell a Lleó on ocuparen càrrecs importants.
El domini dels vescomtes sobre el castell de Cabrera fou pacífic, i les bregues i conflictes que tingueren amb el rei o els Cruïlles foren causats per altres motius aliens al castell de Cabrera. Només sorgiren els típics conflictes amb els castlans sobre les rendes del castell, com el que tingué solució el 1239 amb una concòrdia entre Guerau V, vescomte de Cabrera per una part i per l’altra Beatriu de Castelló i el seu fill Berenguer de Cabrera. S’estableix que els vescomtes tenen la senyoria i els Cabrera la castlania, i l’àrbitre de la concòrdia G. de Montcada, declarà que el vescomte tingués la meitat de les paus i treves de tot el castell de Cabrera i els castlans l’altra meitat i la mateixa repartició s’havia de fer en el terme de la parròquia de Sant Julià de Cabrera, exceptuant els homes propis dels castlans. El vescomte es reservava, això no obstant, la justícia dels delictes de sang i els castlans havien de donar als vescomtes diverses quantitats de cereals.

 

La casa dels vescomtes de Cabrera el segle XIV tingué la seva època d’esplendor amb la incorporació del vescomtat del Bas i el títol de comte d’Osona creat per premiar la fidelitat de Bernat III com a majordom del rei Pere el Cerimoniós. També augmentaren els seus drets en el castell de Cabrera quan el 1352 Artau de Cabrera vengué al vescomte Bernat III de Cabrera el castell juntament amb d’altres jurisdiccions, i així quedaren units a la senyoria i la castlania del castell de Cabrera, els títols de Cabrera i el ducat de Mòdica com a compensació a la pèrdua del comtat d’Osona, encara que el conservessin a títol honorífic.

A mitjan segle XVI els Cabrera s’entroncaren amb la família dels Enríquez Girón, comtes de Melgar i ducs de Medina de Rioseco, que vengueren el vescomtat de Cabrera al comte d’Aitona, Francesc de Montcada. El vescomtat de Cabrera passà, el 1722, a la casa dels ducs de Medinaceli per casament que mantingueren el senyoriu del vescomtat fins a la seva desaparició.

 

El Castell de Montsoriu

Al llarg de la seva història, Montsoriu sempre ha estat identificat amb el vescomtat de Cabrera, del qual fou l’autèntica capital militar. Es podria dir que Hostalric en fou la capital administrativa, Breda, la religiosa, i Blanes, la comercial.

La primera cita del terme de Montsoriu és del 1002. El 1017 pertanyia al noble Amat de Montsoriu, vescomte de Girona. Ermessenda de Montsoriu es casà el 1033 amb Guerau I de Cabrera i s’originà així el llinatge vescomtal dels Girona-Cabrera. Del primitiu castell roquer en queda dempeus la imponent torre de l’homenatge juntament amb les restes d’una petita capella castral d’estil preromànic. Entre final del segle XII i mitjan segle XIII s’amplià a un nivell inferior amb la fortificació del pati d’armes. S’emmurallà tot el perímetre del turó fins a la torre albarrana de les Bruixes, tot arribant a formar un clos de més de 500 m de perímetre. D’aquest període destaca la construcció de la capella romànica de Sant Pere, obra de Ponç III de Cabrera.

A mitjan segle XIV es van dur a terme unes importants reformes arquitectòniques que transformaren Montsoriu en el gran castell palau gòtic, cap i casal dels vescomtes de Cabrera. Els treballs es realitzaren de forma accelerada entre els anys 1347 i 1348 i  s’enllestiren definitivament vers el 1350. Les obres s’efectuaren per ordre de Bernat II, vescomte de Cabrera i de Bas (1298-1364), militar i polític cabdal en la història de la Corona d’Aragó a mitjan segle XIV. El 1356 el rei Pere III, per premiar la lleialtat dels Cabrera en les campanyes contra els genovesos i a Sardenya, va crear a favor de Bernat III de Cabrera, fill de Bernat II, el comtat d’Osona, amb Montsoriu com a centre del poder militar del senyoriu. La condemna a mort del seu pare el 1364 provocà una revolta liderada pel comte d’Osona contra el rei Pere III. El castell de Montsoriu resistí llargs períodes de setge, entre el 1365 i el 1368, en els quuals es mostrà inexpugnable.

 

El castell de Montsoriu mantingué l’ús militar i residencial fins al primer quart del segle XV, quan els Cabrera traslladen el seu domicili a Blanes, primer, i després a Ragussa (Sicília). A partir d’aquest moment s’inicià un procés d’abandonament que desembocà en un lent enrunament de la fortificació (GEC). Des de finals del segle XX el castell s’està reconstruint i està recuperant la seva antiga esplendor per rememorar el gran castell gòtic de Bernat de Cabrera.

 

Què és el Vescomtat de Cabrera?

Jurisdicció feudal que s’estenia, en el temps del seu major expandiment (1356-1365), per les conques del Ter (la plana de Vic al nord de Tona, Collsacabra, Guilleries i zona marginal de la Selva fins a Anglès), de la Tordera (amb el Montseny i la zona de marina entre Arenys, Pineda i Blanes) i del Fluvià (plana d’en Bas).

Aquest patrimoni jurisdiccional s’havia anat formant a base de les baronies del Cabrerès i d’altres baronies que anaren infeudant-se durant els s. XI i XII els vescomtes de Girona (vescomtat que es vinculà a aquesta família), posant sota llur potestat altres barons. Enllaços matrimonials i compres i, sobretot, la creació del comtat d’Osona el 1356, amb la ciutat de Vic i els territoris d’una llegua al voltant seu, i la unió del vescomtat de Bas el 1352, completaren el conjunt, dins el qual, tanmateix, hi havia els enclavaments de Sant Celoni (que pertanyia als hospitalers) i la vall de Gualba i el terme de Montnegre, que eren de la família Gualbes.

Alguns dels territoris eren subinfeudats (Palafolls, Blanes, Solterra); al terme de Monclús, per contra, la senyoria major pertanyia als hospitalers, i els Cabrera n’eren només subfeudataris; no posseïren el ple domini d’aquesta baronia amb la vila de Sant Celoni fins al 1403; les subinfeudacions de Blanes i de Palafolls havien passat igualment per compra al ple domini jurisdiccional dels Cabrera el 1381 i el 1383, respectivament. Altres llocs, com Campins i Vilardell, eren quadres en domini compartit amb les cases de Palau i de Vilardell.
A conseqüència del procés del 1364 (Bernat II de Cabrera) foren confiscats els béns de la casa de Cabrera; la devolució del 1373 es limità a l’estricte vescomtat de Cabrera, i la del 1381, al vescomtat de Bas: el comtat d’Osona i la ciutat de Vic no tornaren als Cabrera, malgrat una donació nominal d’Alfons IV. Hostalric era el centre administratiu del vescomtat estricte, Castelló d’en Bas ho era del de Bas, i Vic, del comtat d’Osona.

 

 

 

El castell de Montpalau de Pineda

Situat al cim del turó de Montpalau, als vessants pinedencs del massís del Montnegre, es troben les ruïnes de l’antic Castell de Montpalau. La jurisdicció senyorial del qual abastava un extens territori, com una bona part de l’Alt Maresme, fins d’Arenys a Hortsavinyà, al límit dels dominis del castell de Palafolls.

Segles enrere de la construcció del castell, aquest lloc havia estat ocupat per assentament ibèric, aquest va deixar nombrosos vestigis, datables a partir del segle IV aC. i va continuar en l’època romana. És molt probable que la major part de la pedra d’aquest antic assentament es va fer servir per construir el castell medieval. Aquest castell va ser documentat des de mitjan del segle XI, quan Umbert Odó i la seva muller Sicardis (senyors del Montseny), van jurar fidelitat al compte Ramon Berenguer i pels castells de Montpalau (Mont Palaz) i Gironella. Va ser doncs a meitat del segle XII quan els Vescomtes de Cabrera van anar adquirint el ple domini de la jurisdicció de Montpalau, una possessió que es va mantenir fins al 1574. I va ser aquest any quan la van vendre al marquès d’Aitona, al Francesc de Montcada. Al segle XVII, el castell va passar per via matrimonial als ducs de Medinaceli.

 

 

D’aquesta meravellosa fortalesa medieval, resten alguns murs que defineixen un recinte de planta quadrada. L’aparell està format amb filades de carreus irregulars, lligats amb morter de sorra i calç. Podem gaudir dels angles i la finestra de punt rodó que es conserva basant bé. Al centre del castell hi havia una torre cilíndrica, que actualment està enrunada. Podem trobar restes d’un segon recinte construït posteriorment, sobre el segle XV. Fora del castell trobem les ruïnes del que va ser l’antiga capella, dedicada a Sant Miquel.

 

Més informació aquí

https://www.enciclopedia.cat/catalunya-romanica/el-castell-de-montpalau-pineda-de-mar

 

 

 

 

 

 

ACTUALITAT